Memòria escrita de Kan Pasqual: Ecologisme, antimilitarisme i rebel·lia

Per Kan Pasqual

El 28 de desembre de 2021, el Centre Social Okupat de Kan Pasqual celebrava el 25è aniversari de l’okupació.

Per aquell motiu, es presentava la publicació d’un quadern col·lectiu amb l’objectiu de sistematitzar la història, els escrits i els aprenentatges dels 25 anys de vida del projecte. Rescatar i transcriure escrits dels primers anys han fet ressorgir alguns textos que formen part de moments determinats de la memòria col·lectiva d’aquest experiment social que és Kan Pasqual.

A continuació, en rescatem una selecció, acompanyats d’una breu introducció de context.

MANIFEST PER UNA AGRICULTURA ECOLÒGICA I
ANTICAPITALISTA

Comunicat difós arran dels interessos de Vida Sana, promotors de Bio cultura, de què el Patronat de Collserola els cedís la masia de Can Pasqual quan ja estava okupada i arrencava el projecte agroecològic.

“Per una Agricoltura Ecologica i anti-Capitalista”.

Parlem molt i cada cop més de la necessitat de trobar alternatives a la producció industrial d’aliments, que exploten i degraden els recursos, els ecosistemes de la terra, i les relacions humanes.

És necessari que aquesta informació arribi al màxim nombre de persones i a tots els sectors de la societat.

Malauradament, tal com està plantejada l’agricultura ecològica, està enfocada en una minoria de consumidors que es poden permetre costejar els cursos, seminaris i productes biològics.

A més, és palès el procés de monopolització del mercat d’aquests productes per part d’algunes empreses (control del mercat de llavors biològiques, de patents, d’etiquetes “acreditatives” d’origen biològic, etc.)

El Col·lectiu Col Activa és un grup nombrós de persones que va okupar la masia de CAN PASQUAL (abandonada pel patronat de Collserola), amb l’objectiu d’obrir l’espai per tirar endavant una proposta autogestionada de sostenibilitat ecològica i participació social.

En quatre mesos d’okupació s’ha estat vivint i rehabilitant la casa, fent agricultura ecològica, dissenys de permacultura, depuració natural d’aigües i nombrosos tallers i jornades sobre aquests temes, amb la participació activa de gent molt diversa.

No tenim infraestructura ni fons d’ingressos importants provinents de tendes i restaurants de productes ecològics. Tampoc tenim objectors de consciència que ens resolguin la feina administrativa.

Però com tampoc pretenem el monopoli, ni cap benefici econòmic, no ho necessitem. Funcionem amb el treball de tot el que vulgui participar en el projecte, i ens organitzem assembleariament. Aquesta és senzillament una manera de fer i de viure, lliure i autogestionada.

El patronat de Collserola, després de posar-nos una denúncia penal per usurpació, ha decidit posar la casa a concurs i cedir-la a l’associació o empresa “que sigui més convenient”.

Segur que cap associació que comparteixi aquests criteris de respecte a les persones i al medi i que respecti la feina feta i la començada, promourà el desallotjament d’aquestes persones ni ignorarà aquesta proposta.

Donar suport al projecte autogestionat que s’està duent a terme a Can Pasqual és dir no a una agricultura ecològica capitalista.

Per aquest motiu els sotasignats demanem: Que el patronat de Collserola retiri la denúncia, perquè és indigne la criminalització d’aquestes iniciatives. Que es respecti aquest projecte social i, per tant, que no es dugui a terme un joc perdonar al “millor” postor una casa….

Una casa que ja no està abandonada!

CSO Kan Pasqual

*******************

MANIFEST ANTIMILITAR

L’any 1999, la finca de Kan Pasqual va ser envaïda per unes maniobres militars.
Immediatament, les dones del col·lectiu els van barrar el pas i finalment la policia nacional va escortar als militars perquè abandonin el terreny.

Els següents dies, s’encartellà el barri amb aquest manifest:

PERILL: Militars a Collserola

Homes armats continuen encara les maniobres militars que des de fa temps van realitzant a la serra de Collserola amb el consentiment implícit del Patronat de Collserola.

Els militars armats amb fusells reals es passegen a prop dels habitatges dels i les habitants de la serra i en diverses ocasions han intimidat i amenaçat els veïns amb la impunitat i la xuleria que els caracteritza.

Cal recordar que Collserola és un Parc Natural i que tot i que vagin de verd els militars no són ecologistes; és prou sabut que arreu on s’han realitzat maniobres militars s’han donat greus agressions al medi ambient.

Però la presència militar és més greu encara, sabem que el real motiu de l’existència dels militars és l’ús de les armes per defensar uns determinats interessos gairebé sempre en contra dels ciutadans de la zona.

Per això molts veïns i veïnes rebutgem la presència, no podem permetre que
Collserola es converteixi en un camp de maniobres militars.

FORA MILITARS DE COLLSEROLA. CAP EXÈRCIT DEFENSA LA PAU

*************

2001- ARTICLE “NO ENS MOURAN D’AQUÍ”

Al llarg dels anys trobem pocs articles signats pel col·lectiu. Aquest, escrit de manera coral l’any 2001 a la revista IllaCrua és un d’ells:

Kan Pasqual era una masia de Collserola propietat de l’Ajuntament de Barcelona que feia deu anys abandonada. Quan vam entrar-hi teníem clar que estàvem posant els peus en un camp d’experimentació contínua, en un viure en la incertesa. Érem un grup de gent que ens coneixíem de feia temps i volíem viure d’acord amb una ètica d’integració i respecte de l’entorn natural i per la justícia social.

Els lents I descoratjadors procediments burocràtics havien dut a la pèrdua de propostes molt bones per a Kan Pasqual i l’espai seguia buit, desaprofitat i avançava cap a la degradació irreversible. Vam decidir okupar i engegar un projecte de sostenibilitat i autogestió col·lectiva que, des de la pràctica quotidiana i la realització d’activitats obertes, representés una alternativa realista a l’estil de vida dominat que ens aboca al col·lapse ambiental i social.

Son un petit experiment social de col·lectivització d’un assaig per tirar endavant propostes de difusió i contrainformació, agricultura ecològica, energies alternatives, autoeducació, creació de xarxes, coordinació de lluites, etc. I aquí estem.

Es tracta de posar en pràctica en cadascun dels racons de la realitat quotidiana aquest bulliment mental que fa que ens oposem a una tramada estandarditzada. Cal plasmar les alternatives que proposem en cadascun dels àmbits casolans, i transformar la perillosa rutina en una eina més de lluita. Això fa que visquem en un subtil però permanent diferència.

Hem recuperat una dotzena de bancals per a horts ecològics d’autoabastiment, dels quals un parell els treballa gent de Barcelona. A l’hivern preparem la terra, a la primavera enterrem patates i cebes, fem el nostre propi planter, volem mantenir varietats locals, etc. i de camí anem aprenent els secrets de la convivència amb la terra.

Busquem trencar amb els monopolis energètics depredadors que arrasen territoris indígenes i desplacen poblacions. Ens autogestionem l’energia elèctrica amb plaques fotovoltaiques, escalfem l’aigua amb col·lectors tèrmics solars, ens movem amb bicicleta… Enfront d’una política de l’aigua de grans infraestructures al servei del turisme i l’expansió urbana, recollim aigua de pluja, busquem mil i una formes d’estalvi i depurem les aigües amb plantes aquàtiques.

Recollim plantes medicinals i fem olis, essències, pomades, tintures i preparats… Volem investigar i aprendre per autogestionar-nos més la salut.

Per cobrir col·lectivament les despeses econòmiques bàsiques, setmanalment fem i baixem una fornada de pans de quilo biològic a Barcelona, on el distribuïm directament a la gent. D’aquesta manera aquest es converteix en un espai on es pot viure sense veure’s atrapat en cercles tancats de treball assalariat-atur-consum-diners. (…)

Ens situem a la zona ‘rurbana’, espai on es troben l’estressada vida urbana amb els diferents col·lectius rurals, lloc on es fonen i confonen aquests dos móns. (….)

Kan Pasqual endins

Kan Paskual és un laboratori social de convivència, un campiquipugui totes a una. I què li diem als estimats lectors? Holaa..

El projecte de Kan Paskual es va redefinint contínuament. A mesura que passa el temps la gent canvia, les flipades també, i ja ho deia Evaristo de La Polla Records: “No somos nada”. Busquem espais on ens puguem moure més lliurement, ser persones per deixar de ser titelles, escapar-nos de les falses realitats inqüestionables. Som inclassificables perquè les nostres paranoies són dinàmiques, i no només per això. Ens movem pels terrenys pantanosos de l’alegalitat buscant complicitats.

Legalització de les okupacions? Quan el codi penal ens criminalitza i ens imposa penes de presons, quan les lleis i les polítiques urbanístiques fomenten l’especulació immobiliària. Quan no hi ha cap mena d’acció política contra les propietats abandonades… Quan la societat és cada cop més individualista i crematística i prefereix posseir runes que buscar formes de repartir i compartir riquesa… En aquest context, legalitzar alguna casa o centre social sembla una estratègia política per justificar els desallotjaments de les altres i la repressió policial. Qui diu que té voluntat de diàleg? En quin tipus de lleis s’empara aquesta voluntat de diàleg?

Tenim la necessitat de construir una nova realitat, un món on també hi hagi espai per a nosaltres i sobretot per a les nostres il·lusions. No busquem la marginalitat, però tampoc volem seguir al ramat. Busquem camins per explicar les nostres experiències quotidianes, però un món fortament regit pels diners, cal un context diferent per poder explicar-nos. Des d’una lògica de mercat, el nostre discurs és absurd, jo dic la lògica de mercat és absurda, toma ja, absurdam est.

El nostre discurs no té una sola veu, no està fortament estructurat, no és fàcil d’entendre, ni és homogeni, espiral, dinàmic, creixent, crític, vol ser les veus de tots i totes i afortunadament encara són prou i diferents. Tan important com el que fem (l’hort, a la casa, amb els col·lectius en lluita..) ho és el debat: no volem ser ximples útils d’una causa.

Tinc dret a ser feliç. No vull una lluita que em faci desgraciat. Si lluito per la felicitat del món, pot ser que comenci a riure, no? És un bon principi, no vull negar ni la ràbia ni la frustració, però cal ser feliç i fer feliç a la gent amb qui vius, no és fàcil, però és bonic, ala, toma ja, bonicus est.

Desmuntar el sistema

Ara mateix se’ns fa molt complicat parlar-vos de la nostra vida en un comunicat o, més aviat, de la nostra vida en col·lectiu; encara ens travessa. No és fàcil d’abstreure’s del present, treure conclusions o reflexions, i menys col·lectives, compartides.

Quatre anys llargs de vida en col·lectiu que ens porten a creure que no hi ha una alternativa real al sistema que no depengui de desmuntar-lo. Però de maneres de destruir n’hi ha moltes, no creiem que es tracti de transformar el món en res sinó precisament de deixar que sigui.

Igual que un col·lectiu no és una suma d’individus ni una uniformització de caràcters, creiem que no hi ha una alternativa global que no sigui una samfaina de petits-grans experiments antagonistes que interaccionin i tal vegada acabin quallant.

No es tracta de vendre cap moto, com es fa sovint, de ser venedors d’alternatives, de solucions màgiques que han d’obrir els ulls a les masses adormides d’aquest incert inici de mil·lenni.

Continuem posant pedaços a aquest xiringuito que s’han muntat o comencem a experimentar altres maneres de viure? Potser sí que un altre món és possible, però caldrà fer-lo de nou. Costa creure que democratitzar les relacions monetàries porti massa canvis, no es tractaria més aviat de començar a basar la nostra vida, la nostra quotidianitat, en altres tipus de relacions?

En tot cas, si ha d’existir els diners, volem diners gratis, toma ja, gratix dinerum est

Kan Pasqual

(Illacrua, Nº92, setembre 2001

*******************

2003: KAN PASQUAL A LA BARCELONA REBELDE
extret del llibre ‘Barcelona Rebelde, Guia de una ciudad silenciada’ (ed.Octaedro, 2003)

Kan Pasqual, Collserola, districte de Sarrià

Años atrás la fábrica era el eje en torno al cual giraban los movimientos sociales. Actualmente, la lucha se ha descentralizado y se localiza en diversos aspectos de una cotidianidad más amplia, desde la calle a la alimentación, desde la comunicación al concepto del tiempo.

Con las okupaciones se han abierto espacios de vida dentro de una realidad asfixiante y homogeneizante; liberadxs de la soga del alquilar o la hipoteca se abren mil caminos; liberadxs de la burocracia del gestor de centro cívico surgen mil formas de relacionarnos. Cuando además de casas, se ocupan tierras, se abre una grieta a la ciudad-merchandising recuperando otra relación con el medio.

Okupamos la finca de Kan Pasqual a finales del 1996. Se trata de una masía rodeada de bosque en la sierra de Collserola, que es propiedad del Ajuntament de Bcn, en la que recuperamos antiguos bancales experimentando con el cultivo de parte de nuestro papeo, saboreando la alimentación y la salud como formas de resistencia.

Hartxs de que nos envenenen con su comida basura, cultivamos estas tierras abandonadas, hartxs de intoxicarnos con su medicina, aprendemos a cuidarnos con nuestros recursos.

Nos integramos al lugar desde la óptica de la permacultura, buscando cerrar ciclos: compostando los residuos orgánicos, incluida nuestra mierda, depurando algunas de las aguas que usamos, reduciendo y reincorporando deshechos, rompiendo así algunos de los maqueados escaparates del ‘usar y tirar ‘way of life’.

Otro de los aspectos que nos curramos es ir hacia la autonomía energética, por lo que la casa funciona con placas solares y se usa la leña como una fuente más de energía, la más cercana.

Como espacio de aprendizaje colectivo se realizan talleres, jornadas, encuentros sobre estos y otros temas; así, Kan Pasqual se ha hecho centro social. Lugar de encuentro de la gente de los alrededores y de quien está en cosillas similares en otras partes del mundo.

Fiestas, papeakos, charlas, bacanales, hornadas, experimentos, películas, sueños, …

Todo esto lo llevamos adelante entre un grupo que funcionamos juntxs intentando respetar nuestra individualidad y huir de la especialización.

Es en la relación entre lo colectivo y lo individual donde está uno de los laboratorios más intensos: la casa sabe a ese debate.

Como todxs, vivimos dentro de este mundo (de mierda), aunque buscamos sus grietas e intentamos ensancharlas a ver si se desmoronan sus muros.

***********************************************